Aquest estiu, arran de la presentació a Can Alcover del llibre 'Xesco Boix, Història de la nostra història', en homenatge al 25è aniversari de la mort de Xesco Boix, la meva memòria històrico-personal me va dur a l'època de l'institut.
Fa temps, vaig retrobar-me amb na M., una companya de l'IES on estudiàrem el batxillerat; ella ja fa anys que treballa a la Llibreria QC, per la qual cosa ens veim de tant en tant.
Lligant amb la presentació del llibre d'en Xesco de què parlava a l'inici, acte al qual no vaig poder assistir, a principis de juliol, na M. i jo varem fer una bona xerrada just uns dies després de l'acte a Can Alcover al que ella sí que havia anat; i que va fer que sortís el tema de l'institut; la conversa ens va portar a la memòria bons records de bons moments viscuts a l'època d'estudiants adolescents.
Una bona colla de gent passàvem hores i hores, fent 'guitarrades' (així les anomenàvem); qualsevol moment ens era propici: patis, l'absència d'algun profe, els migdies quan quedàvem a dinar...
El repertori, ja us el podeu imaginar, des de les cançons del Xesco Boix a les de Raimon, passant per Ovidi, Llach i molts més, fins i tot en anglès 'cantàvem' tot i no tenir-ne ni idea!: els Credence, Led Zeppelin, Beatles, Bob Dylan, Joan Baez...
Tot això m'ha vengut a la memòria perquè el proppassat dia 23 d'agost va fer 82 anys de la mort dels anarquistes Sacco e Vanzetti, la cançó dedicada als quals, 'Here's to you' original de Joan Baez, va marcar una bona època de la meva vida, no només pel tràgic fet, sinó perquè, ja estudiant la diplomatura de magisteri de filologia francesa a la UIB, la professora ens posava música d'autors com en George Moustaki, traductor al francès de la cançó de Joan Baez dedicada a Sacco e Vanzetti, i que va esdevenir un dels meus cantautors preferits en llengua no catalana i de qui me sabia, i encara me sé, la major part de les seves cançons.
De francès en vaig aprendre un munt, tot i que no l'he fet usar casi mai ,a no ser per llegir i/o traduir llibres i textos.
Aquest fet d'escoltar i analitzar cançons en la llengua que s'estudia, m'ha servit posteriorment per dur-lo a la pràctica amb els meus alumnes (a les classes d'anglès en aquest cas) i és una de les millors metodologies per a engrescar-los a aprendre.
Les 'guitarrades' iniciades a l'època de l'institut m'han acompanyat bona part de la meva vida, fins al punt que, actualment, sempre que puc, intento engrescar la gent a fer-ho i, evidentment, m'hi afegesc sense dubtar-ho un segon.
Ai la nostàlgia!
Lligant amb la presentació del llibre d'en Xesco de què parlava a l'inici, acte al qual no vaig poder assistir, a principis de juliol, na M. i jo varem fer una bona xerrada just uns dies després de l'acte a Can Alcover al que ella sí que havia anat; i que va fer que sortís el tema de l'institut; la conversa ens va portar a la memòria bons records de bons moments viscuts a l'època d'estudiants adolescents.
Una bona colla de gent passàvem hores i hores, fent 'guitarrades' (així les anomenàvem); qualsevol moment ens era propici: patis, l'absència d'algun profe, els migdies quan quedàvem a dinar...
El repertori, ja us el podeu imaginar, des de les cançons del Xesco Boix a les de Raimon, passant per Ovidi, Llach i molts més, fins i tot en anglès 'cantàvem' tot i no tenir-ne ni idea!: els Credence, Led Zeppelin, Beatles, Bob Dylan, Joan Baez...
Tot això m'ha vengut a la memòria perquè el proppassat dia 23 d'agost va fer 82 anys de la mort dels anarquistes Sacco e Vanzetti, la cançó dedicada als quals, 'Here's to you' original de Joan Baez, va marcar una bona època de la meva vida, no només pel tràgic fet, sinó perquè, ja estudiant la diplomatura de magisteri de filologia francesa a la UIB, la professora ens posava música d'autors com en George Moustaki, traductor al francès de la cançó de Joan Baez dedicada a Sacco e Vanzetti, i que va esdevenir un dels meus cantautors preferits en llengua no catalana i de qui me sabia, i encara me sé, la major part de les seves cançons.
Aquest fet d'escoltar i analitzar cançons en la llengua que s'estudia, m'ha servit posteriorment per dur-lo a la pràctica amb els meus alumnes (a les classes d'anglès en aquest cas) i és una de les millors metodologies per a engrescar-los a aprendre.
Les 'guitarrades' iniciades a l'època de l'institut m'han acompanyat bona part de la meva vida, fins al punt que, actualment, sempre que puc, intento engrescar la gent a fer-ho i, evidentment, m'hi afegesc sense dubtar-ho un segon.
Ai la nostàlgia!
