8 de febrer de 2009

fragment 177 - rebel·lies (III)




LES DEFICIÈNCIES EN LES RELACIONS HUMANES


(Articles i estudis filosòfics sobre la mentida)

La mentida: Entre la necessitat i el frau.

La intenció compta, i molt

Segons el diccionari, mentir és "dir alguna cosa que no és veritat amb intenció d'enganyar". I si busquem una definició més acadèmica, ens topem amb "expressió o manifestació contrària al que se sap, es creu o es pensa". Així que qui enganya o confon sense ser conscient de fer-ho no menteix: simplement transmet als altres la seva pròpia equivocació.
La relació que cada persona manté amb la mentida -a més de dir molt d'ella-, és ben diferent a la dels altres. Hi ha els qui només recorren a la mentida quan és compassiva, o quan els proporciona resultats positius sense generar engany important o si es tracta d'un assumpte banal. I també hi ha qui menteix sovint, quasi per costum i només en assumptes poc rellevants. Però no podem oblidar els qui menteixen esporàdicament però a consciència, generant dany als altres o perseguint beneficis personals. I també hi ha els qui menteixen, o callen veritats necessàries, per timidesa, per vergonya o per falta de caràcter. Finalment, citem els mentiders patològics, que menteixen amb una facilitat sorprenent, ja sigui per conveniència o per una absoluta i cínica falta de respecte a la veritat.

Per què mentim?
Perquè hi ha veritats com muntanyes molt inoportunes, o que ofenen o fan la guitza.
Tan important com el fet de mentir o dir la veritat és la intenció amb què es fa una o una altra cosa. I aquí es troba el vertader dilema moral. Una mentida que no fa mal a ningú o que fins i tot reporta benefici al seu destinatari pot ser més defensable que una veritat que causa dolor innecessàriament.
Mentim per moltes raons: per conveniència, odi, compassió, enveja, egoisme, o per necessitat, o com a defensa davant d'una agressió..., però deixant-ne al marge l'origen o la motivació, no totes les mentides són iguals. Les menys convenients per a la nostra psique són les mentides que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes. I les menys admissibles són les que fan mal, les que equivoquen i les que poden conduir que el receptor adopti decisions que el perjudiquen. Concloguem, per tant, que els dos paràmetres essencials per a mesurar la gravetat de la mentida són la intenció que la impulsa i l'efecte que causa.
També podem mentir-nos a nosaltres mateixos, per evitar assumir alguna responsabilitat, o per temor a encarar una situació problemàtica, o per la dificultat que ens suposa reconèixer un sentiment o una emoció. Invariablement, abans o després, aquest auto-engany ens porta a mentir als altres. Altres formes de mentir són les "veritats a mitges" (el mentider nega part de la veritat o només n'informa d'una part) i les "veritats recargolades", en què es diu la veritat però d'una manera tan exagerada o irònica que l'interlocutor, quasi ridiculitzat, la pren per no certa.

La mentida té les seves classes
La mentida racional persegueix un interès concret, és malèvola i s'emet amb la la intenció de perjudicar o enganyar. En la mentida emocional, el que es diu o es fa no concorda amb la situació emocional de la persona. I en la mentida conductual fem creure que som el que no som: més joves, millor informats, menys antiquats... Però hi ha també altres classes de mentides: xafarderies, rumors i les mentides piadoses. El mentider no té edat i la mentida pot donar-se en tot el cicle de vida. Vegem el que apunta De Vries :"El nen és mentider en la mesura que les seves fantasies es fan presents per a confondre-les amb realitats. L'adolescent ho és quan la seva trobada amb el món real li causa frustracions. El jove menteix perquè no es veu capaç d'afrontar les veritats que el contrarien. L'adult és mentider quan no ha superat els obstacles que li ha posat la vida, i enganya per sentir-se el triomfador que mai no ha sigut. I l'ancià menteix quan no es perdona els errors que ha comès al llarg de la seva existència". La nostra relació amb la mentida (amb quina freqüència mentim i quina gravetat tenen aquestes mentides), la podem veure com un barem que mesura el nostre grau de responsabilitat i maduresa, com afrontem les frustracions, i si mostrem una coherència en les actituds i comportaments en la nostra vida.
El fonament sobre el qual s'edifiquen les relacions humanes és la confiança. La relació entre els éssers humans no necessitaria la confiança si fóssim transparents, però no ho som: el descobriment absolut de la nostra intimitat, en contenir propòsits i intencions que podrien torpedinar el diàleg, frenaria la relació social. Recorrem, tots, a un protocol de comunicació, i el fingiment, la dissimulació i la mentida són -encara que costi reconèixer-ho- components essencials d'aquest conveni. No som igual de sincers davant d'uns que davant d'altres, això és obvi. Tots mostrem un cert grau d'opacitat davant dels altres. I no sempre més sinceritat genera una major confiança.
La confiança és una actitud bàsica, perquè presideix la totalitat de les interaccions. La necessitem, però l'usem en les dosis que, segons el nostre criteri, necessita cada cas. En el moment en què sorgeix la comunicació amb una altra persona hem de dipositar en ella un cert grau de confiança, que és el termòmetre de la implicació i vinculació que mantenim amb aquesta persona. Apostar per la confiança de l'altre és considerar-lo de fiar. Fiar-se d'algú significa creure que les probabilitats de ser enganyat són molt escasses o inexistents.
Si volem ser creïbles, gaudir de la confiança dels altres, haurem d'oblidar l'engany, la mentida. El crèdit que tenim davant dels altres és un tresor fràgil i no perenne, ja que s'actualitza i es revisa en cada acció, en cada diàleg, que acaben convertint-se en una prova constant de confiança. És responsabilitat de cadascú de nosaltres relacionar-nos des de la veritat, la qual cosa no implica l'oferiment de tota la intimitat. Cadascú i en cada moment ha de valorar què i quant de la seva intimitat vol participar a l'altre.

La mentida pot fer mal al destinatari però en última instància a qui més perjudica és al mentider, ja que el converteix en una persona poc fiable, indigna de confiança i sense crèdit. Ho diu el refrany: "En la persona mentidera, la veritat es torna dubtosa".

Algunes veritats sobre la mentida
* Hi ha molts tipus de mentida: alguns poden ser convenients, però el més correcte és recórrer a l'engany el menys possible.
* Sense intenció d'enganyar, no hi ha mentida.
* La intenció que la motiva i els efectes que causa defineixen la gravetat d'una mentida.
* La mentida és tan dolenta per a qui la rep com per a qui hi recorre.
* Una ens porta a una altra, i pot marcar (sempre negativament) la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.
* El mentider és un insegur, o egoista, o irresponsable, o immadur. O tot això alhora.
* Un dels tipus de mentida més perniciosos és l'auto engany. Si ens creem i ens mostrem com no som, mai no sabrem si ens volen o ens menyspreen a nosaltres o a la imatge fraudulenta que ens hem fabricat.


"De veritat, el mentir és un maleït vici. No som més que homes i només ens tractem mitjançant la paraula. Si coneguéssim l'horror i el llast de la mentida, la perseguiríem fins a la foguera més justament que a altres crims... La mentida en si mateixa i una mica per sota la tossuderia em semblen ser els vicis que deurien combatre's en la seva arrel i en el seu desenvolupament. Perquè creixen. I una vegada que s'ha deixat en llibertat a la llengua, meravella veure l'impossible que és retenir-la. Per això veiem homes, honests d'altra banda, sotmesos i dominats per aquest vici...
Si, com la veritat, la mentida no tingués més que una cara, estaríem en millor situació. Perquè prendríem, com cert l'oposat al que digués el mentider. Però l'inrevés de la mentida té cent mil figures i un camp il·limitat. Els pitagòrics presenten al bé cert i finit, al mal infinit i incert. Mil rutes es desvien del blanc, només una es dirigeix a ell".

La vida segons Montaigne (Millennium)

2 comentaris:

Vicent ha dit...

He llegit aquest post. Interessants reflexions de Montaigne... Llegint-les, he pensant en mi mateix i en gent concreta que conec.

Per altra banda, no coneixia el bloc. Crec que m'agradarà, tot i que només he llegit -de moment- aquesta entrada. Sembla ser variat.

T'he enllaçat des del meu bloc.


Salutacions des de Xàtiva.

Caterina ha dit...

Benvingut Vicent.
Tota la raó: el blog és variat, variadíssim, diria jo. Aquesta entrada i les dues anteriors són reflexions de rebel·lia d'uns moments una mica 'descontrolats', mal gestionats...Algú em va fer saber que eren de les millors o les millors entrades del blog; ja veus, quina ironia, s'ha de passar per aquests moments per a que les paraules brollin més llenegadisses i que les lectures siguin més profitoses.
Me pass pel teu blog a fer-hi una visita...més exhaustiva que la que has fet tu, hehehe.
Fins aviat.