29 d’octubre de 2008

fragment 135 - benaventurances

Fragments del 'llibre de benaventurances' de Miquel Àngel Riera.



“15”:

Però a vegades dic: la benaurança
és d’aquell que no sent: no creu, no estima,
creix com un arbre que, lliurat de sempre
a ser just ell mateix,
meticulosament ignora
el concepte de bosc.
Res no té i n’és feliç: res no pot perdre.
No es sent tot sol, ell s’ho és tot, i sura.
A vegades ho pens i ho dic:
I ho diu i ho pensa
el mateix mecanisme en forma d’home
que altres voltes et diu:
–“Si no hi ets jo no hi som, torn quan tu tornes.”
Jo em palp el mateix cos: el so és un altre.
Com més visc manco en sé, això me passa.
_____________________________________________________________________________________


“18”:

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.