fragment 30 - Aeroports...aquests espais inhumans i de control (I)

Si ja de per sí, volar (en avió, si tenguéssim ales seria tota una altra cosa), és una activitat poc estimulant per a mi, imaginau-vos si a més, quan arribes de retorn a casa, és un d'aquells dies en que la teva maleta ha desaparegut.
El tema dels aeroports està plenament d'actualitat; els controls a les persones s'han convertit en una indignació constant; hem arribat a un punt tal d' 'inhumanitat' que fins i tot t'has de treure les sabates (les botes, en el meu cas).
Anem per feina. Divendres matí me dirigeixo cap a l'aeroport de Palma per volar cap a Barcelona, això implica calcular que des de que t'aixeques fins que arribes a l'aeroport, necessites un mínim de dues hores, això si ja tens la maleta preparada. Jo, que som de les persones puntuals en qüestió d'arribar amb temps de sobra quan he de viatjar, necessito unes 3 hores; m'aixec, i faig el que faig cada dia: berenar i higiene personal, bàsicament.
El cas és que divendres havia decidit anar en bus des de la Plaça Porta Pintada (plaça d'espanya), que no és gaire lluny de casa, però que ja implica més temps (el bus tarda 1/2 hora i posau un quart més des de que surto de casa per 'esperar' (desesperar) el bus línia 1 que té una freqüència de 15 minuts.
No res, vaig sortir de casa a les 9 i arribava a l'aeroport a les 10, m'havia aixecat a les 7:30h aproximadament. Facturació de maleta, perquè, clar, ara amb això d'haver de passar la quantitat de líquids amb limitacions, fa que hagis de facturar.
La següent passa del procés, ja la coneixeu: a fer cua (divendres hi havia una gentada) per passar per la cinta de 'control-vigilància', infestada de guàrdies civils, seguratas i més. Mentre fas cua ja vas traient-te part de les coses que sospites que faran sonar l'infame xiulet de detecció de metalls: el cinturó, el rellotge...mai se m'havia ocorregut treure'm les botes, de fet, mai m'havien xiulat, però, clar, tot arriba i divendres vaig haver de treure-me-les amb cara de pastes agres, remugant-li al senyor uniformat aquell, que havia passat mil vegades amb aquelles botes; fort i no et moguis, a treure't les botes s'ha dit!

El paisatge no pot ser més depriment ni indignant; munts de persones mig despullant-se davant aquella colla d'indesitjables. Encara me dura la flastomera.
Però no acaba aqui la cosa, no us ho penseu... (continua en el fragment 31).