Ahir, retornant de Barcelona d'una assemblea 'complicadeta', per no posar un qualificatiu més greu, va caure a les meves mans un exemplar del diari 'El País', d'ahir, evidentment, d'aquells que, a vegades, et donen a l'avió.Ja sabeu com va això de llegir en els avions, fulleges i fulleges i arriba que hi ha diari per tot, veïns de seient inclosos; així que, vaig agafar un dels fulls que me va cridar l'atenció i la resta plegadet allà a la butxaca-cangur del seient del davant, on s'hi posen les bosses per als vòmits, entre d'altres paperots aeronàutics.
Bé, el full en qüestió és el de l'article d'en José Vidal-Beneyto que molts de vosaltres ja haureu llegit; sí, el de 'La democracia bajo sospecha', que subscric quasibé al complet, traient-lo del context dels EEUU, perquè diu moltes de les coses que ahir vaig tocar de prop per enèsima vegada: problemàtiques democràtiques internes d'una organització qualsevol.
En les primeres paraules de l'article diu que 'A la democracia la ha contaminado de desconfianza nuestra sociedad', això suposant que en tinguem de democràcia, però vaja, anem a suposar que sí, que en tenim, però que se'n fa un mal ús.
Ens remet al llibre de Pierre Rosanvallon: 'La contre-démocratie. La politique a l'âge de la défiance' en el qual es proposen mesures per tal de combatre la desconfiança, arribant a la conclusió que es tracta de fer democràcia de vigilància, amb tres funcions bàsiques: vigilar, denunciar i prendre nota.
L'autor sosté que els moviments socials actuals i les seves diferents formes de militància no tenen un comportament de ruptura i transformació, sinó que són una pràctica de vigilància i d'estabilització, tan al carrer com a la xarxa, que l'anomena 'e-democràcia de control'.
Ens ressenya altres llibres per donar mostra del que passa en l'àmbit polític, de com la immensa majoria dels líders polítics habiten en un clima de recel i de suspicàcia encara més greu que en l'àmbit social, amb noms tan sospitosos que fragilitzen el règim democràtic, fet que ha donat pas a una proliferació de llibres sobre les mal anomenades crisis democràtiques.
Un dels textos breus més destacables, el de Marcel Gauchet: 'La démocratie d'une crise à l'autre' descriu les crisis circulars que pateix la democràcia des de finals del segle XIX, crisis que parteixen de l'individu cap a la societat i des d'aquesta retorna novament a la sobirania individual; que el fet de poder votar autoritza la condició de liberalisme democràtic, però que instal·la la democràcia en un horitzó sense futur.
La sobirania de l'individu ha provocat la desaparició de la sobirania del poble, arribant a una 'democràcia mínima' (o de mínims afegeixo jo), en qualsevol àmbit. Valido les paraules de l'article, hem arribat a voler vendre el que no és, i creure'ns que és democràcia, pobres innocentes! Continuem creient-nos-ho, que sinó, encara farem menys!
Allò que pensam totes: 'sospechoso mientras no se demuestre lo contrario', quan la confiança ens duria a 'innocent mentre no es demostri el contrari', la por a tot ens controla i és difícilíssim desfer-se'n.
Bé, el full en qüestió és el de l'article d'en José Vidal-Beneyto que molts de vosaltres ja haureu llegit; sí, el de 'La democracia bajo sospecha', que subscric quasibé al complet, traient-lo del context dels EEUU, perquè diu moltes de les coses que ahir vaig tocar de prop per enèsima vegada: problemàtiques democràtiques internes d'una organització qualsevol.
En les primeres paraules de l'article diu que 'A la democracia la ha contaminado de desconfianza nuestra sociedad', això suposant que en tinguem de democràcia, però vaja, anem a suposar que sí, que en tenim, però que se'n fa un mal ús.
Ens remet al llibre de Pierre Rosanvallon: 'La contre-démocratie. La politique a l'âge de la défiance' en el qual es proposen mesures per tal de combatre la desconfiança, arribant a la conclusió que es tracta de fer democràcia de vigilància, amb tres funcions bàsiques: vigilar, denunciar i prendre nota.
L'autor sosté que els moviments socials actuals i les seves diferents formes de militància no tenen un comportament de ruptura i transformació, sinó que són una pràctica de vigilància i d'estabilització, tan al carrer com a la xarxa, que l'anomena 'e-democràcia de control'.
Ens ressenya altres llibres per donar mostra del que passa en l'àmbit polític, de com la immensa majoria dels líders polítics habiten en un clima de recel i de suspicàcia encara més greu que en l'àmbit social, amb noms tan sospitosos que fragilitzen el règim democràtic, fet que ha donat pas a una proliferació de llibres sobre les mal anomenades crisis democràtiques.
Un dels textos breus més destacables, el de Marcel Gauchet: 'La démocratie d'une crise à l'autre' descriu les crisis circulars que pateix la democràcia des de finals del segle XIX, crisis que parteixen de l'individu cap a la societat i des d'aquesta retorna novament a la sobirania individual; que el fet de poder votar autoritza la condició de liberalisme democràtic, però que instal·la la democràcia en un horitzó sense futur.
La sobirania de l'individu ha provocat la desaparició de la sobirania del poble, arribant a una 'democràcia mínima' (o de mínims afegeixo jo), en qualsevol àmbit. Valido les paraules de l'article, hem arribat a voler vendre el que no és, i creure'ns que és democràcia, pobres innocentes! Continuem creient-nos-ho, que sinó, encara farem menys!
Allò que pensam totes: 'sospechoso mientras no se demuestre lo contrario', quan la confiança ens duria a 'innocent mentre no es demostri el contrari', la por a tot ens controla i és difícilíssim desfer-se'n.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada