fragment 178 - posant remei: recuperació (fase I)

Del tot positiva la visita d'ahir al (meu?) homeòpata. Bona conversa i total enteniment, això era justament el que necessitava per començar el procés de recuperació; opinió i contrast de i amb algú objectiu i, sobretot, 'natural' i amb naturalitat. No contaré molta més cosa, però, entre les imatges d'aquí dalt dels medicaments (homeopàtics, of course) i el que pos a continuació, molt breument, segur que alguna cosa es pot esbrinar.

*Vulnerable: qui té emocions és vulnerable; aquells que s’esforcen per semblar més forts que els altres, són els més dèbils.

*Ser vulnerable no és ser dèbil. Al contrari, només una persona ferma i madura pot permetre's conèixer i reconèixer la seva vulnerabilitat, acceptar-la i deixar que es sàpiga.

*La persona dèbil oculta la seva debilitat, evita els atacs i erigeix defensa per protegir-se i poder fugir.
Sovint s'utilitza la paraula 'dèbil' com a sinònim de vulnerable, però el sinònim més adient és 'fràgil'.

* La vida és com una escala i a les escales hi ha replans; quan un està en un d'aquests replans (aturades, bloqueigs,...), té dues opcions: baixar o seguir pujant.

L'important és ser-ne conscients perquè només així es pot aconseguir mirar i tirar escala cap amunt.

En un altre ordre de coses, és bo saber que en èpoques de crisi com l'actual, no sols ens passa factura l'economia, que ja és, sinó que les relacions interpersonals es veuen greument afectades. I perquè deu passar això? Una bona part és deguda al sotmetiment a què ens tenen avesats els mitjans de comunicació, que ens massacren l'oïda, la vista, l'enteniment i tota possibilitat d'enraonament fructuós.
D'un temps ençà, milers de pàgines de diaris, milers d'hores de ràdio i televisió, no fan més que parlar d'injeccions de diners als poderosos de sempre; munten comissions per analitzar la situació on dediquen el temps (i els diners que les reunions comporten) a enredar el camí cap a solucions socialment comprensibles i viables, amb embolics de recuperació del fracassat sistema capitalista. I encara ens volen vendre que la situació no és greu (a les Illes així ens ho volen fer creure).
En definitiva, amb tot aquest temps d'incerteses, no és estrany doncs, que els dubtes, les pors, la inseguretat, la desconfiança,...acabi amarant les ments de totes les persones afectant la interacció entre elles, que ja de per sí, és (o l'hem feta) una dificultat més dins l'hostilitat en què ens trobam immerses.
Lligat amb tot això, podeu llegir (si no ho heu fet ja) alguns textos sobre el tema.
Un d'ells, el trobareu a la Revista Illacrua en el número 164, a la secció, millor dit, a l'especial titulat 'Quaderns de la bona vida', on s'analitza el tema titulat 'Reinventar l'amor' a partir de diferents llibres de diversos autors i tractant, no només les relacions d'amor de parella, sinó integralment.
De tots els citats, em quedo amb un d'ells, Zygmunt Bauman, de qui encara no he llegit cap llibre, però els conec (gràcies a la xarxa) i en tenc alguns anotats a la carpeta de llibres pendents.
El seu llibre 'Amor líquid. Sobre la fragilitat dels vincles humans', aborda, amb saviesa, la fragilitat dels vincles humans en l’anomenada modernitat líquida i els tipus de relacions que s’estableixen en aquest marc cultural.
Del seu llibre 'Temps líquids. Viure en una època d’incertesa':
'...un cop imposada al món, la por adquireix el seu propi impuls. La por s’ha instal·lat dins nostre i ha saturat les nostres rutines diàries. Incapaços d’alentir el ritme desconcertant dels canvis i encara menys de predir i controlar-ne la direcció, ens concentrem en coses en què podem, o creiem que podem, o ens asseguren que podem, influir: intentem calcular i minimitzar el riscs...

En altres paraules, ens imposam la necessitat de descarregar la por, marcant-nos objectius 'auto-controlables', ens 'blindam' contra tots els perills visibles o imaginaris, coneguts o per conèixer, previsibles o difusos, però omnipresents...

No res, cal ser-ne conscients, la qual cosa no vol dir que sigui ni millor ni pitjor; més aviat genera l'efecte de que, el fet de saber-ho, és contraproduent, però necessari en tot procés de recuperació.
Ens en sortirem.

Del disc 'Animal fràgil' de Marcel Cranc, he trobat aquesta cançó titulada 'com', gaudiu-la:

fragment 177 - rebel·lies (III)

LES DEFICIÈNCIES EN LES RELACIONS HUMANES

(Articles i estudis filosòfics sobre la mentida)

La mentida: Entre la necessitat i el frau.

La intenció compta, i molt
Segons el diccionari, mentir és "dir alguna cosa que no és veritat amb intenció d'enganyar". I si busquem una definició més acadèmica, ens topem amb "expressió o manifestació contrària al que se sap, es creu o es pensa". Així que qui enganya o confon sense ser conscient de fer-ho no menteix: simplement transmet als altres la seva pròpia equivocació.

La relació que cada persona manté amb la mentida -a més de dir molt d'ella-, és ben diferent a la dels altres. Hi ha els qui només recorren a la mentida quan és compassiva, o quan els proporciona resultats positius sense generar engany important o si es tracta d'un assumpte banal. I també hi ha qui menteix sovint, quasi per costum i només en assumptes poc rellevants. Però no podem oblidar els qui menteixen esporàdicament però a consciència, generant dany als altres o perseguint beneficis personals. I també hi ha els qui menteixen, o callen veritats necessàries, per timidesa, per vergonya o per falta de caràcter. Finalment, citem els mentiders patològics, que menteixen amb una facilitat sorprenent, ja sigui per conveniència o per una absoluta i cínica falta de respecte a la veritat.

Per què mentim?

Perquè hi ha veritats com muntanyes molt inoportunes, o que ofenen o fan la guitza.
Tan important com el fet de mentir o dir la veritat és la intenció amb què es fa una o una altra cosa. I aquí es troba el vertader dilema moral. Una mentida que no fa mal a ningú o que fins i tot reporta benefici al seu destinatari pot ser més defensable que una veritat que causa dolor innecessàriament.
Mentim per moltes raons: per conveniència, odi, compassió, enveja, egoisme, o per necessitat, o com a defensa davant d'una agressió..., però deixant-ne al marge l'origen o la motivació, no totes les mentides són iguals. Les menys convenients per a la nostra psique són les mentides que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes. I les menys admissibles són les que fan mal, les que equivoquen i les que poden conduir que el receptor adopti decisions que el perjudiquen. Concloguem, per tant, que els dos paràmetres essencials per a mesurar la gravetat de la mentida són la intenció que la impulsa i l'efecte que causa.
També podem mentir-nos a nosaltres mateixos, per evitar assumir alguna responsabilitat, o per temor a encarar una situació problemàtica, o per la dificultat que ens suposa reconèixer un sentiment o una emoció. Invariablement, abans o després, aquest auto-engany ens porta a mentir als altres. Altres formes de mentir són les "veritats a mitges" (el mentider nega part de la veritat o només n'informa d'una part) i les "veritats recargolades", en què es diu la veritat però d'una manera tan exagerada o irònica que l'interlocutor, quasi ridiculitzat, la pren per no certa.

La mentida té les seves classes

La mentida racional persegueix un interès concret, és malèvola i s'emet amb la la intenció de perjudicar o enganyar. En la mentida emocional, el que es diu o es fa no concorda amb la situació emocional de la persona. I en la mentida conductual fem creure que som el que no som: més joves, millor informats, menys antiquats... Però hi ha també altres classes de mentides: xafarderies, rumors i les mentides piadoses. El mentider no té edat i la mentida pot donar-se en tot el cicle de vida. Vegem el que apunta De Vries :"El nen és mentider en la mesura que les seves fantasies es fan presents per a confondre-les amb realitats. L'adolescent ho és quan la seva trobada amb el món real li causa frustracions. El jove menteix perquè no es veu capaç d'afrontar les veritats que el contrarien. L'adult és mentider quan no ha superat els obstacles que li ha posat la vida, i enganya per sentir-se el triomfador que mai no ha sigut. I l'ancià menteix quan no es perdona els errors que ha comès al llarg de la seva existència". La nostra relació amb la mentida (amb quina freqüència mentim i quina gravetat tenen aquestes mentides), la podem veure com un barem que mesura el nostre grau de responsabilitat i maduresa, com afrontem les frustracions, i si mostrem una coherència en les actituds i comportaments en la nostra vida.

El fonament sobre el qual s'edifiquen les relacions humanes és la confiança. La relació entre els éssers humans no necessitaria la confiança si fóssim transparents, però no ho som: el descobriment absolut de la nostra intimitat, en contenir propòsits i intencions que podrien torpedinar el diàleg, frenaria la relació social. Recorrem, tots, a un protocol de comunicació, i el fingiment, la dissimulació i la mentida són -encara que costi reconèixer-ho- components essencials d'aquest conveni. No som igual de sincers davant d'uns que davant d'altres, això és obvi. Tots mostrem un cert grau d'opacitat davant dels altres. I no sempre més sinceritat genera una major confiança.

La confiança és una actitud bàsica, perquè presideix la totalitat de les interaccions. La necessitem, però l'usem en les dosis que, segons el nostre criteri, necessita cada cas. En el moment en què sorgeix la comunicació amb una altra persona hem de dipositar en ella un cert grau de confiança, que és el termòmetre de la implicació i vinculació que mantenim amb aquesta persona. Apostar per la confiança de l'altre és considerar-lo de fiar. Fiar-se d'algú significa creure que les probabilitats de ser enganyat són molt escasses o inexistents.
Si volem ser creïbles, gaudir de la confiança dels altres, haurem d'oblidar l'engany, la mentida. El crèdit que tenim davant dels altres és un tresor fràgil i no perenne, ja que s'actualitza i es revisa en cada acció, en cada diàleg, que acaben convertint-se en una prova constant de confiança. És responsabilitat de cadascú de nosaltres relacionar-nos des de la veritat, la qual cosa no implica l'oferiment de tota la intimitat. Cadascú i en cada moment ha de valorar què i quant de la seva intimitat vol participar a l'altre.
La mentida pot fer mal al destinatari però en última instància a qui més perjudica és al mentider, ja que el converteix en una persona poc fiable, indigna de confiança i sense crèdit. Ho diu el refrany: "En la persona mentidera, la veritat es torna dubtosa".

Algunes veritats sobre la mentida

* Hi ha molts tipus de mentida: alguns poden ser convenients, però el més correcte és recórrer a l'engany el menys possible.

* Sense intenció d'enganyar, no hi ha mentida.
* La intenció que la motiva i els efectes que causa defineixen la gravetat d'una mentida.
* La mentida és tan dolenta per a qui la rep com per a qui hi recorre.
* Una ens porta a una altra, i pot marcar (sempre negativament) la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.
* El mentider és un insegur, o egoista, o irresponsable, o immadur. O tot això alhora.
* Un dels tipus de mentida més perniciosos és l'auto engany. Si ens creem i ens mostrem com no som, mai no sabrem si ens volen o ens menyspreen a nosaltres o a la imatge fraudulenta que ens hem fabricat.

Michel de Montaigne

"De veritat, el mentir és un maleït vici. No som més que homes i només ens tractem mitjançant la paraula. Si coneguéssim l'horror i el llast de la mentida, la perseguiríem fins a la foguera més justament que a altres crims... La mentida en si mateixa i una mica per sota la tossuderia em semblen ser els vicis que deurien combatre's en la seva arrel i en el seu desenvolupament. Perquè creixen. I una vegada que s'ha deixat en llibertat a la llengua, meravella veure l'impossible que és retenir-la. Per això veiem homes, honests d'altra banda, sotmesos i dominats per aquest vici...
Si, com la veritat, la mentida no tingués més que una cara, estaríem en millor situació. Perquè prendríem, com cert l'oposat al que digués el mentider. Però l'inrevés de la mentida té cent mil figures i un camp il·limitat. Els pitagòrics presenten al bé cert i finit, al mal infinit i incert. Mil rutes es desvien del blanc, només una es dirigeix a ell".

La vida segons Montaigne (Millennium)