7 d’agost de 2009

fragment 261 - escriptors mallorquins: miquel bauçà


Miquel Bauçà, notes autobiogràfiques:
Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjança o senzillament moguda per un instint d’imitació. Efectivament, quatre mesos abans, jo m’havia fugat de casa, aprofitant l’avinentesa que el pare, home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots barons pagesívols, encara amb l’ardor d’haver guanyat la guerra.

Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les Illes, llar edificada per l’avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d’una pedrera d’allí a la vora. Aquest avi havia marxat a l’Argentina, en un transatlàntic tot ple d’eslaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures.

Així, els hiverns, els passava en companyia d’aquells devots, a la Capital; a l’estiu, en canvi, ajudava al pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s’havia comprat amb les joies de la seva esposa.

Això va durar fins als meus divuit anys.

A partir d’aleshores no crec que calgui fer esment a res d’especialment notable.

M. Bauçà

Apartat 9471 (Barcelona)

[fragments de 'El Canvi', de Miquel Bauçà (Ed.Empúries, 1998, BCN)]

L'apatricitat. Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d'un Estat- és obligatori per tal que no defugïm sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d'una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne.
Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)...
Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d'una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo.
L'anticatalanisme...
En el fons, els fundadors, promotors i conservadors-mantenidors de l'anticatalanisme han estat i són catalans de soca-rel, ben raçuts: amb la cara ampla... prenguin la forma que vulguin: de mossens, d'anarquistes, de feixistes, de comunistes...
A un txec, tot just independitzat dels eslovacs, hom li preguntava com hom diria a partir d'ara del seu lloc, car era evident que del dels eslovacs hom en diria Eslovàquia. I va respondre ben seriosament que no ho sabia, que els parisencs ja trobarien el nom escaient. Vaig quedar bocabadat: ¿era un insult contra els parisencs, tractant-los de frívols, gent que s'interessa més pel nom que per la cosa o bé n'era un homenatge, considerant que eren especialistes en aquests afers? En tot cas, fou xocant per a mi, com a pertanyent a una tribu que basa la seva petició d'independència, sobretot, en el fet de tenir un nom propi més que no pas en el fet de ser d'alguna manera, almenys durant el període en què m'ha esdevingut de viure-hi. Defugim tant això darrer que un monjo de Montserrat deia tot cofoi -per tal de justificar l'status quo inqualificable- que la nostra característica principal era no ser de raça, 'com els gossos que no ho són', subratllava. Si realment fos així de clar i senzill, ¿per què hauríem de voler ser independents? Seria com voler pagar un peatge en una autopista que no en té. Una absurditat completa. Lamentablement, no podem compartir l'eufòria del monjo: som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d'una vegada de separar-nos, sense cap explicació, sense saber ni el nom de la cosa, com el txec.
./...


Fragments extrets de l'article-entrevista de Bernat Puigtobella 'un esmorzar amb Miquel Bauçà', al bar Estudiantil de la plaça universitat.


Pregunta. ¿Per què em cita sempre al bar Estudiantil?

Resposta. Fa més de quaranta anys que vinc a aquest bar, des que vaig arribar a Barcelona. Des d’aleshores que hi ha els mateixos cambrers i no s’han barallat mai. Em sembla insòlit i admirable. Per això vinc aquí. És un cas únic. Si això passés a Perpinyà aniria cada dia a Perpinyà. ¿Com teniu el llibre?...

P. Ens agradaria que concedís entrevistes, encara que siguin escrites...

R. Preferiria evitar-ho... però si ha de ser així, no m’enviïs ningú que no s’hagi llegit el llibre...


P. ¿Què vol dir quan parla dels estats de connivència? ¿Què és la connivència per a un senyor com vostè, que no es fa amb ningú, que no es prodiga en societat, que no entra en cap mena de joc...?

R. És la connivència que veig en els meus conciutadans cada matí quan surto al carrer. La connivència és el pacte amb l’enemic...

P. ¿És una cosa individual o col·lectiva?

R. Tant pot ser una cosa com l’altra.

P. Jo havia entès que quan parlava de connivència es referia a un estat mental posterior a El Canvi, un estat en què els catalans ens podríem entendre sense haver de dir certes coses... i ara, tal com ho diu, sembla que m’estigui parlant de claudicacions.

R. La claudicació és una submissió voluntària i declarada. La connivència, en canvi, demana la complicitat amb el botxí...

P...t a El Canvi. ¿Com va l’escriptura d’Els somnis?

R. Els somnis són l’únic que, ara per ara, m’interessa. El somni és un estat mental moltmés revelador que el que puguem viure desperts. Ara mateix estem parlant tu i jo aquí i encara no sé si aquesta conversa és plaent, agradable, o m’estàs tocant els collons. Fins que no somnies, no entens de debò què t’ha passat. El problema és que els somnis no es poden explicar. Tot això de Freud ha estat un desastre. És absurd voler remetre els somnis a un trauma infantil, quan el somni és precisament l’única llibertat que ens queda...

RUDIMENTS DE SAVIESA

ABANS, DIR EL QUE CAL DIR.
L’objectiu d’aquesta vida
és tenir sensacions
-si hom pot, col.leccionar-les,
cada cop que les tenim-;
no, parlar de roques ígnies
ni cardar amb la Margot;
no, fer guerres ni escalades
ni guanyar campionats;
no, tenir el cos en forma
ni tenir l’ànima igual;
no, anar al balls del barri
amb cavall guarnit de flors;
no, pensar de fer piràmides
ni tenir cap capital.
L’objectiu d’aquesta vida
és tenir sensacions
ontològiques, les que vénen
quan dormim i no dormim,
que no tenen res a veure
amb els somnis -que són just
una mena de vivències
narratives: el millor
del millor que pot passar-nos,
molt després d’haver viscut
les sensacions primàries,
que ens acosten l’univers:
el tenim dins de la fosca
de la cambra que ens fa forts.
L’objectiu suprem de l’home
és d’aprendre a tolerar
els constants canvis de l’ànima,
produïts al seu albir,
I no pas provar de vèncer
els que vénen del carrer,
de les trones dels filòsofs.
-Que quin és el reglament
que supera tots els altres
per ser savis? Avançar.
-Com es fa per delejar-ho?
No es deleja, exactament.
Per això ningú no avença.
-Idò, quin és el secret.
-És procediment mecànic:
Donar gust a tot deler,
mal que sigui mirar un núvol
o pujar dalt del terrat.
El plaer que hom acumula
és el fons d’on pouarem
un nou briu, un nou coratge,
per tenir ganes més grans
i tenir-les satisfetes
a l’instant, encontinent.
-Si els delers són bogeries?
-Aquí està el miraculós:
no ho són mai ni creen dubtes,
mentre estiguin ben lligats
o provinguin uns dels altres.
És com marxa triomfal.
És només l’oportunisme
que podria fer trencar
la cadena de faustesa.
-Quin és l’objectiu de l’home?
-Allunyar-se dels parents
i fer d’ell una família.
-Però això no es pot perfer.
-No es pot, ara com ara,
però el significat
del que fa, sense voler-ho,
no vol dir res més que ço.
Cal saber copsar el conflicte.