fragment 221 - ' ...no volem ser...

...un país ocupat,
volem, volem, volem,
volem INDEPENDÈNCIA,
volem, volem, volem
PAÏSOS CATALANS'
Aquest va ser el clam més sentit, d'oïda i de sentiment, a la manifestació d'ahir. Ben drets per la llengua, amb el cap ben alt i ben orgullosos de l'èxit; vàrem superar, amb escreix, TOTES LES EXPECTATIVES.
No una, sinó dues foren les cadenes que es varen constituir.
Una turba, una gernació, una gentada, una massa, una aglomeració, una munió, una tracalada...un equipasso de voluntariat d'organització, una santa paciència la dels assistents per haver hagut d'esperar molt de temps drets i aturats, perquè l'inici, previst a les 18h, arrencàs mitja hora més tard; els xeremiers no trobaven espai suficient al capdavant de la massa que es va congregar als peus de la imatge pètria del rei en Jaume, que ens mirava amb ulls astorats.
La gent va botar, va ballar, va aplaudir i a alguns fins i tot ens varen caure les llàgrimes.
La nota discordant, com sempre, el ball de xifres. La policia espanyola va fer curt, evidentment. Sense saber-ne la xifra exacta, més de 12 mil persones ens congregàrem; casi 20 mil segons els nostres optimistes.
Hi era tothom: els sindicats STEI-i i la CGT ( les nostres representants del sector de sanitat amb les seves bates blanques), els membres de Cucorba vestits de pallassos, polítics, gent de la part forana, gent de ciutat, representació de les nouvingudes, personalitats del món cultural, infants, joves, persones majors...tothom es va anar passant els dos manifests estojats en dos originals 'ninotets' que duien a l'esquena un petit departament com si d'una petita motxilla es tractàs.
Ni tan sols trobàrem a faltar en Toni Roig, en Toni d'Al Mayurqa. Ell era allà amb tots nosaltres, sonant, cantant i donant branca.
En Jaume Mateu, el president de l'OCB va fer un discurs-míting que ens va posar la pell de gallina. Ens recordà que ahir, a la mateixa hora, al País Valencià s'estava celebrant la manifestació del 25 d'abril convocada per ACPV.
Us el copio aquí abaix:

Una vegada més, els fills naturals i adoptius d'aquestes terres voltades de mar, hem tornat a dir ben fort i clar que la nostra llengua, la catalana, no és cap veu de discòrdia, sinó el més gran i efectiu instrument d'acollida i entesa. Per això, d'aquesta festa reivindicativa cal que en prenguin bona nota aquells que la volen tornar a dominar per considerar-la llengua bàrbara, i que rectifiquin. Ho hem tornat a dir fermament i mans enlaire: volem parlar sempre i per tots els racons de les nostres illes en la seva llengua pròpia, perquè hi tenim dret. I que ho sàpiguen aquells i aquelles que volen vedar i restringir l'ús d'aquesta llengua nostra: sortirem al carrer sempre que calgui a fer festa, i de les grosses com la d'avui, per exigir l'atenció als nostres drets. Que en prenguin bona nota els que pretenen retallar-nos aquests drets: no callarem mai! Ens sobra força i no ens falta coratge per fer sentir i aixecar, si és necessari, aquesta veu.

Som aquí, autòctons i nouvinguts, persones de totes les condicions i els estaments que estimam aquesta terra per enaltir el signe major del seu patrimoni: la llengua catalana amb la què s'expressa des de fa prop de vuit-cents anys. Tots els que fruïm de la generositat de les Illes Balears i Pitiüses, en resposta a la prosperitat que ens ofereixen, hem de lluitar de valent i sense descans per preservar, mantenir i engrandir el seu patrimoni. És una obligació de tots, perquè tots compartim espai, temps i desitjos. I per això, els que ens identificam amb l'essència del nostre poble no consentirem de cap de les maneres que el procés de normalització de la nostra llengua es rompi cop en sec, arbitràriament, i reculem trenta anys com pretenen alguns. No consentirem que aquesta llum s'apagui. No consentirem que l'avanç que amb tant d'esforç s'ha aconseguit, vegi barrat el seu pas capritxosament. Voler escapçar els nostres drets lingüístics, es digui el que es digui, no és de justícia.

És per això, que hem de seguir exigint la plena equiparació dels drets i dels deures lingüístics, la porta per la qual podrem fer sortir del debat polític aquesta qüestió. I per això cal reclamar als nostres polítics, als polítics de les Illes Balears, lleialtat absoluta i proclamada públicament tant als principis fonamentals continguts a l'Estatut d'Autonomia com a la conseqüent normativa referida a l'impuls dels nostres trets identitaris. Només així podrem caminar, amb pas ferm i decidit, cap al futur a què tenim dret com a part integrant de la catalanoparla.

En aquests mateixos instants, a València, milers i milers de persones també han sortit al carrer per fer sentir la veu de la dignitat. Convocats per Acció Cultural del País Valencià i amb el suport de centenar de socis d'Òmnium Cultural, les dues entitats agermanades amb l'OCB, a València denuncien la persecució de la llengua i cultura pròpies i la contínua regressió en l'ús social del català. A més, reclamen la presència al País Valencià de TV3. Allà, el lema de la concentració és "Junts, podem"; aquí, "Drets per la llengua". Ajuntem, doncs, les veus i recordem, aquí i allà, els versos del poeta eivissenc Marià Villangómez:

Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.

Que ningú no defalleixi. Junts, podem anar ben drets. Drets per la llengua, pel país; pels nostres Països.

Des d'aquí, el meu petit homenatge a les persones que treballen a l'OCB (Iraïs, Arena, Petra, Jaume, Sebastià, Carme, Rafel, ...) i a les que ens hi afegim sempre que sigui necessari.

Dues són les entitats de Mallorca capaces de mobilitzar la societat quan ens cal sortir al carrer a fer-nos veure, a cridar, a defensar i a reivindicar el que som.

Una d'elles és el GOB que ens mobilitza pel territori; l'altra és l'OCB.

Com molt bé diu el meu amic Xesc, la quota de soci de l'OCB és la quota de militància que pagam amb més ganes i sense cap mania. NO DEFALLIM. Gràcies Tomeu, gràcies Jaume.

* Les fotos les posaré en un post posterior; en aquest calien els mots de les emocions.