Una vegada finalitzades les jornades del III FSMa, ja podem fer-ne crítica.
Per una banda, els continguts desenvolupats arran del lema del fòrum: 'PER LA DEFENSA I RECUPERACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS', ja de per sí contundent i necessari en els temps que ens empenyen i per una altra, la crítica destinada a la manca de conscienciació de les persones en la implicació del que jo anomenaria 'participació activa'.
El programa del III FSMa ha estat ben completet i tot i que les ponències i els i les ponents s'han repetit de fòrums i jornades anteriors (Arcadi Oliveres n'és un dels casos més significatius), hem tret conclusions i hem quedat amb un regust molt contrastat entre el què podem fer i el que realment feim per millorar la situació actual que cueja des de temps immemorial.
Des de la primera intervenció de Miren Etxezarreta Zubizarreta sobre “El context polític i econòmic del procés de privatització dels serveis públics i socials”, fins la darrera sobre 'Serveis socials i mitjans de comunicació', passant per la de “Els acords de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i l’acord general sobre el comerç de serveis en el marc de la Unió Europea”, amb n'Arcadi Oliveres; les taules rodones sobre educació, sobre sanitat, sobre transport...de totes i cadascuna d'elles podem extreure'n conclusions i coneixements i, fins i tot, accions, com la del treball cooperatiu.
En general, tot i la manca de participació, hi va haver molt de debat, de fet, el temps de debat en alguns casos va superar el de les intervencions.
De totes les conferències, en destac fragments de la de n'Arcadi Oliveres, per qui sent una profunda admiració des de ja fa uns anys quan el vaig escoltar per primera vegada a València, en unes jornades de l'Escola valenciana, on parlava de la globalització d'aquesta manera que només ell sap fer; didàctic, il·lustratiu, planer, entenidor...que ja és dir, tractant-se d'un economista.
Divendres em va tornar a embadalir amb el tema de l'OMC.
Això que sona tan lluny del nostre dia a dia, ell ho fa esdevenir 'vital'. Llegiu sinó aquests fragments:
<<...La història de l’OMC, tot i que ella com a organització neix a l’any 1945, l’hem de cercar almenys uns anys abans; s’havien creat dues institucions de les quals avui en dia encara en parlem com un gran paquet, que es deien Fons Monetari Internacional i Banc Mundial.
L’Organització Mundial de Comerç és l’última, però sí que és conseqüència d’aquelles dues que havien nascut a l’any 1944 en una petita població de Virgínia que es deia Bretton Woods i que van néixer precisament arrel de que a l’acabament de la segona guerra mundial Estats Units volia organitzar el món a la seva mesura.
Una anècdota d’aquestes mares que tenia l'OMC, el Banc Mundial i l'FMI. Quan a Bretton Woods a l’any 44 es discutia el naixement d’aquestes dues organitzacions, l’ambaixador nordamericà va presentar l’estructura que tindrien, molt poc democràtiques per cert -voldria fer veure una primera cosa que val la pena recordar: a l'FMI i al BM, no a l’OMC, però sí a aquelles dues, no es vota segons el sistema tradicional de Nacions Unides, que també és un sistema ben injust, que és el d’un país un vot, Andorra té el mateix pes que l’Índia, la qual cosa és la irracionalitat més absoluta-, però és que a l'FMI i al BM encara és pitjor que a les Nacions Unides, perquè resulta que cada país vota segons la quota que hi paga. Doncs resulta que hi ha 9 països que acumulen el 52% de la quota, per tant tenen el 52% dels vots. I els altres 180 països acumulen el 48% de la quota, tenen el 48% del vot i perden totes les votacions.
Ja fa anys que es ve reclamant que aquest sistema poc democràtic d’aquestes dues organitzacions, mares de l’Organització Mundial de Comerç, canviï. I es va dir: hem de canviar els estatuts. Però tots els que ens movem en organitzacions sabem que quan en una institució s’han de canviar els estatuts l’única manera de canviar-los és aplicant el que els actuals estatuts diuen sobre el canvi d’estatuts.
I què diuen els actuals estatuts sobre el canvi d’estatuts de l'FMI i del BM? Diuen que només es podran canviar si hi ha un 85% dels vots favorables. La qual cosa vol dir que el 85% de les quotes hi siguin favorables. I atenció, Estats Units a l'FMI té el 17 per cent de la quota. La qual cosa vol dir que del 100% de tot el món, Estats Units té el 17%, la resta del món té el 83%. Mai ningú podrà canviar els estatuts del Fons Monetari Internacional. Amb això es demostra que qui mana mana, i s’ha acabat... >>
El rerefons de tants intents fallits ve donat per les més que distanciades posicions entre els països del Nord i del Sud. Els del Nord són fervents partidaris del lliure canvi en els àmbits industrials -en els quals tenen una òbvia situació competitiva- però tanmateix són ben proteccionistes en el terreny agrari...>>
El públic assistent (en general poc i 'gran') a les jornades, va ser molt i molt participatiu; el debat generat anava in crescendo a mesura que passaven els diferents ponents; hi va haver molta crítica, en tots els àmbits i sense discriminar si es dirigia a 'algun càrrec polític' o no. Els temes debatuts foren els actuals: des del procés de Bolonya a nivell europeu fins als controvertits de l'hospital de Son Espases, o el de transport, temes que tenim tan a l'ordre del dia en els mitjans de comunicació illencs.
En definitiva i per acabar, molt bon espai de reflexió, debat i conscienciació que ens hauria de fer prendre part i no assaciar-nos mai d'intervenir i participar activament en la gestió que se'n fa dels serveis i necessitats públics, des de les institucions, començant per les més properes (els ajuntaments) fins a les més llunyanes, no per distància física (les europees, aquestes que tant de mal ens fan amb les directives de retrocés en els nostres drets).
Per una banda, els continguts desenvolupats arran del lema del fòrum: 'PER LA DEFENSA I RECUPERACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS', ja de per sí contundent i necessari en els temps que ens empenyen i per una altra, la crítica destinada a la manca de conscienciació de les persones en la implicació del que jo anomenaria 'participació activa'.
El programa del III FSMa ha estat ben completet i tot i que les ponències i els i les ponents s'han repetit de fòrums i jornades anteriors (Arcadi Oliveres n'és un dels casos més significatius), hem tret conclusions i hem quedat amb un regust molt contrastat entre el què podem fer i el que realment feim per millorar la situació actual que cueja des de temps immemorial.
Des de la primera intervenció de Miren Etxezarreta Zubizarreta sobre “El context polític i econòmic del procés de privatització dels serveis públics i socials”, fins la darrera sobre 'Serveis socials i mitjans de comunicació', passant per la de “Els acords de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i l’acord general sobre el comerç de serveis en el marc de la Unió Europea”, amb n'Arcadi Oliveres; les taules rodones sobre educació, sobre sanitat, sobre transport...de totes i cadascuna d'elles podem extreure'n conclusions i coneixements i, fins i tot, accions, com la del treball cooperatiu.
En general, tot i la manca de participació, hi va haver molt de debat, de fet, el temps de debat en alguns casos va superar el de les intervencions.
De totes les conferències, en destac fragments de la de n'Arcadi Oliveres, per qui sent una profunda admiració des de ja fa uns anys quan el vaig escoltar per primera vegada a València, en unes jornades de l'Escola valenciana, on parlava de la globalització d'aquesta manera que només ell sap fer; didàctic, il·lustratiu, planer, entenidor...que ja és dir, tractant-se d'un economista.
Divendres em va tornar a embadalir amb el tema de l'OMC.
Això que sona tan lluny del nostre dia a dia, ell ho fa esdevenir 'vital'. Llegiu sinó aquests fragments:
<<...La història de l’OMC, tot i que ella com a organització neix a l’any 1945, l’hem de cercar almenys uns anys abans; s’havien creat dues institucions de les quals avui en dia encara en parlem com un gran paquet, que es deien Fons Monetari Internacional i Banc Mundial.
L’Organització Mundial de Comerç és l’última, però sí que és conseqüència d’aquelles dues que havien nascut a l’any 1944 en una petita població de Virgínia que es deia Bretton Woods i que van néixer precisament arrel de que a l’acabament de la segona guerra mundial Estats Units volia organitzar el món a la seva mesura.
Una anècdota d’aquestes mares que tenia l'OMC, el Banc Mundial i l'FMI. Quan a Bretton Woods a l’any 44 es discutia el naixement d’aquestes dues organitzacions, l’ambaixador nordamericà va presentar l’estructura que tindrien, molt poc democràtiques per cert -voldria fer veure una primera cosa que val la pena recordar: a l'FMI i al BM, no a l’OMC, però sí a aquelles dues, no es vota segons el sistema tradicional de Nacions Unides, que també és un sistema ben injust, que és el d’un país un vot, Andorra té el mateix pes que l’Índia, la qual cosa és la irracionalitat més absoluta-, però és que a l'FMI i al BM encara és pitjor que a les Nacions Unides, perquè resulta que cada país vota segons la quota que hi paga. Doncs resulta que hi ha 9 països que acumulen el 52% de la quota, per tant tenen el 52% dels vots. I els altres 180 països acumulen el 48% de la quota, tenen el 48% del vot i perden totes les votacions.
Ja fa anys que es ve reclamant que aquest sistema poc democràtic d’aquestes dues organitzacions, mares de l’Organització Mundial de Comerç, canviï. I es va dir: hem de canviar els estatuts. Però tots els que ens movem en organitzacions sabem que quan en una institució s’han de canviar els estatuts l’única manera de canviar-los és aplicant el que els actuals estatuts diuen sobre el canvi d’estatuts.
I què diuen els actuals estatuts sobre el canvi d’estatuts de l'FMI i del BM? Diuen que només es podran canviar si hi ha un 85% dels vots favorables. La qual cosa vol dir que el 85% de les quotes hi siguin favorables. I atenció, Estats Units a l'FMI té el 17 per cent de la quota. La qual cosa vol dir que del 100% de tot el món, Estats Units té el 17%, la resta del món té el 83%. Mai ningú podrà canviar els estatuts del Fons Monetari Internacional. Amb això es demostra que qui mana mana, i s’ha acabat... >>
...<< El juliol passat, responent a la crida del director general de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), Pascal Lamy, es reuniren a Ginebra els quaranta ministres de Comerç dels "països més representatius" amb la intenció de desbloquejar la ronda negociadora dita de Doha, que té com a objectiu principal la liberalització comercial mundial.
La ronda es va iniciar a Doha, el novembre de l'any 2001, sota l'impacte dels atemptats de l'11 de setembre del mateix any i en un país com el del Sultanat de Qatar, poc procliu a protestes i manifestacions. Unes protestes i manifestacions que, precisament, havien dut al fracàs, justament feia dos anys, l'anterior conferència ministerial de l'OMC que s'havia celebrat a Seattle (als Estats Units). Posteriorment, el fracàs seria de nou present a les següents conferències de Cancun (2003) i Hong Kong (2005), amb la qual cosa quedaria pràcticament aturada la ronda negociadora.El rerefons de tants intents fallits ve donat per les més que distanciades posicions entre els països del Nord i del Sud. Els del Nord són fervents partidaris del lliure canvi en els àmbits industrials -en els quals tenen una òbvia situació competitiva- però tanmateix són ben proteccionistes en el terreny agrari...>>
El públic assistent (en general poc i 'gran') a les jornades, va ser molt i molt participatiu; el debat generat anava in crescendo a mesura que passaven els diferents ponents; hi va haver molta crítica, en tots els àmbits i sense discriminar si es dirigia a 'algun càrrec polític' o no. Els temes debatuts foren els actuals: des del procés de Bolonya a nivell europeu fins als controvertits de l'hospital de Son Espases, o el de transport, temes que tenim tan a l'ordre del dia en els mitjans de comunicació illencs.
En definitiva i per acabar, molt bon espai de reflexió, debat i conscienciació que ens hauria de fer prendre part i no assaciar-nos mai d'intervenir i participar activament en la gestió que se'n fa dels serveis i necessitats públics, des de les institucions, començant per les més properes (els ajuntaments) fins a les més llunyanes, no per distància física (les europees, aquestes que tant de mal ens fan amb les directives de retrocés en els nostres drets).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada