9 de març del 2009

fragment 190 - el/la del mig, mite o realitat?



LA PERSONALITAT DEL FILL DEL MIG: EL FILL 'SANDVITX'
Si el fill del mig, es rebel·la, si manifesta la seva ràbia pel nadó (el nou germà petit) dins uns límits tolerables, el més segur és que porti bé això de ser ‘el del mig’. Allò òptim seria que aquest fill tingués bona expressió afectiva, que exterioritzés els seus sentiments. En cas contrari, si és tímid, reservat, introvertit, o senzillament és el qui mai dóna problemes perquè és ‘molt adaptable’, dòcil i tranquil, s’ha de posar molta atenció. Generalment el remolí ho porta per dins, s’ho empassa tot i crea així una personalitat condescendent de baixa autoestima.
S’ha de tenir especial esment amb els fills del mig que els pares qualifiquen d’’ideals’, perquè mai donen problemes. Moltes vegades aquesta actitud amaga una processó per dintre. Pot ser que aquest infant senti que no té la possibilitat d’aconseguir alguna cosa per ell mateix, que sempre 'funciona' a remolc dels altres.
Un infant pot entendre intel•lectualment que sa mare estigui més ocupada amb el nadó, però no afectivament. Mai s’ha d’abusar de la seva capacitat de comprensió.
És molt usual que els germans del mig tinguin més conflictes en la seva personalitat, el del mig sembla que mai troba el seu espai.
La Psicologia descriu l’actitud del ‘fill del mig’ com a ‘membre rebel’, incomprès.
Hi ha molta literatura escrita sobre el fill del mig, ja que sens dubte aquesta posició genera conflictes a la majoria dels infants que l’ocupen. Però la veritat és que si ens entretenim un minut a pensar, no cal fer una gran anàlisi per adonar-nos de que el problema central d’aquesta posició que ocupen alguns fills és que no són ni el gran ni el petit. Algú podria dir òbviament que això no té res de dolent. Estrictament , res. Però si ens endinsem en allò que senten els fills del mig podrem descobrir que lamentablement els costa fer front amb el fet de no ser ni el gran ni el petit, de voler ser a vegades el gran i a vegades el petit.
Ara bé, per als pares i les mares no és més fàcil la situació, és comú veure com el fill del mig per una banda defuig de créixer i per una altra no és capaç d’actuar, en termes madurs, de la manera com ho fa el germà gran per raons òbvies. Això comporta conflictes recurrents tant entre els pares i l’infant com entre els germans, perquè d’alguna manera el fill del mig no aconsegueix sentir-se còmode en el lloc que li toca ocupar.
Els fills del mig se senten menys atesos, això sol ser només una sensació que ells experimenten, tanmateix resulta absolutament real per a ells; encara que als pares i a les mares, en ocasions, els sembli irrellevant, per a ells constitueix una diferència que els costa molt de conciliar.
Totes aquestes vivències modelen una personalitat que marcarà la seva forma de ser quan sigui adult.