17 de setembre de 2009

fragment 278 - article emotiu




Copio textualment l'emotiu article d'en Tomeu Martí titulat 'Així serà la llibertat', on descriu , amb imaginació i basant-se en la jornada de llibertat que varem viure a Arenys de Munt diumenge dia 13 de setembre de 2009, com transcorrerà la jornada on l'expressió democràtica dels nostres drets com a poble tendrà lloc. Part de l'article, millor dit, alguna de les anècdotes que hi narra, ens les va explicar fa dos dies, en un to tan emocionant que en el transcurs de la narració, ens l'anava ecomanant.

Malgrat estar escrit en futur, a mode de somni, és tan real i autèntic com l'aire que respiram.
Diumenge a Arenys es va dur a terme la vertadera expressió de la llibertat democràtica, aquesta que tant necessitam, que tanta falta ens fa i de la qual anam tan mancats.

'Així serà la llibertat'
El centre de la ciutat serà ple de gent diversa. Amb colors de pell diversos i orígens distints, però amb la ferma voluntat de construir un futur comú. Gent de totes les edats, amb ulls brillants d'esperança i rostres plens d'alegria. Milers de persones passejaran amunt i avall en la més gran demostració de civisme i compromís ciutadà. Persones de totes les edats i condicions. Persones lliures, sobiranes i responsables. Cares de felicitat. Somriures de complicitat. N'hi haurà que duran senyeres, moltes altres no. Les coes per emetre el vot seran llargues, però la gent s'hi sumarà encantada. Podran votar tots els ciutadans que, independentment del seu origen, vulguin compartir el futur de llibertat i dignitat col·lectiva que serà a punt de néixer.

Els dies previs hauran estat feixucs. Alguns grups d'extrema dreta hauran posat en qüestió el referèndum i algun jutge, potser, els haurà donat la raó i haurà intentat evitar que el poble es pronunciï. La Brunete mediàtica haurà llançat tota la seva munició de mentides, tergiversacions, falsedats, manipulacions i criminalització contra tot aquell que s'hagi mogut a favor que els ciutadans decideixin lliurement el seu futur. El futur col·lectiu, el futur de tots. Altres mitjans suposadament progressistes, però espanyolistes militants, intentaran primer ignorar el referèndum i després l'intentaran minimitzar o ridiculitzar.

Paral·lelament, els nostàlgics del règim dictatorial de Franco, agrupats encara sota les sigles de Falange Española, voldran escampar la por entre la ciutadania anunciant una manifestació el mateix dia de la consulta popular. El fiscal que designarà l'estat per intentar impedir que els ciutadans votin lliurement serà, ni més ni menys, que un militant reconegut i destacat de la Falange. Una coincidència gens casual. És possible que qualque jutge decideixi donar la raó als falangistes, als que es volen manifestar i al que vol il·legalitzar la consulta. I qualque suposat progre proclamarà una frase que passarà a les antologies universals dels disbarats: "Deman als demòcrates que no vagin a votar" (!) Però, tanmateix, el dia D, el Gran Dia, la Diada de la Llibertat, els manifestants falangistes no arribaran a un centenar de friquis sortits del còmic Martínez el facha.

Però aquesta vegada l'estratègia de la por ja no els haurà servit. Massa anys d'aguantar el xantatge permanent de l'espanyolisme ens hauran servit de vacuna a tots. I en arribar el dia de decidir, sortirem tots, a votar, sense complexos, sense por, amb l'alegria de la llibertat, amb la seguretat de la democràcia, amb la complicitat de ser Poble i voler-nos, a la fi, lliures. Farem la coa que faci falta, introduirem una papereta dins un sobre que dirà sí a la nostra llibertat col·lectiva, sí a la nostra independència com a poble, sí a la germanor en peu d'igualtat amb la resta de pobles lliures d'Europa i del Món. I introduirem el sobre amb la papereta, centenars de milers de sobres amb la papereta del sí a la llibertat dins urnes transparents com els nostres anhels. I tots els fantasmes fets de por, de conformisme o de resignació, de sobte, s'hauran esvaït per sempre.

I aleshores, mentre esperam fora del col·legi electoral que arribi l'hora del recompte, arribarà un cotxe el més a prop que pugui de la porta i en baixarà una senyora de noranta anys, que camina corbada, amb l'ajut de dues crosses i farà un esforç fins a arribar a l'urna i allà hi dipositarà el seu sí a la llibertat. I en sortir, entre les ovacions dels demòcrates, dirà amb veu tremolosa: "Segurament és el darrer que faig, però almenys moriré sabent que he fet tot el que he pogut". I a un racó discret, un que fa uns anys que va deixar de ser jove, vessarà unes quantes llàgrimes d'emoció i pensarà que tot el camí recorregut va pagar la pena. I decidirà escriure un article per explicar tot el que haurà vist.