25 d’agost de 2009

fragment 268 - comunitats líquides...en liquidació?




Article d'opinió del nostre diputat Antoni Alorda, publicat al diari Última Hora d'avui:

Els fets de Son Gotleu, el Palma-Arena, la crisi econòmica i social, Spanair, i tantes coses, són signes inquietants, contundents, del procés de liquació de la idea de comunitat, segons la tesi baumaniana en voga.

El món, el nostre món, segueix fet de nacions (Mira), però les nacions ja no són, ni seran, el que han estat per a l'Estat modern. La batalla de Son Gotleu ni és una anècdota ni un fenomen local. Tampoc l'Estat-nació és dipositari del Poder (sobirania en deien). La globalització ha canviat el terreny de joc, tot i que seguim embolcallats en una primera capa d'actuacions i conceptes nacionals/estatals; i, a Occident, relativament protegits pel paradigma socialdemòcrata de l'Estat del benestar. En tot cas, l'exacerbació de l'egocentrisme ha provocat sotracs considerables en les ideologies basades en projectes col·lectius, l'esquerra i el nacionalisme.

I, tanmateix, a mi em resulta plenament vàlid reivindicar comunitats que s'autogovernin, cohesionades per institucions i una identitat comunes, compromeses amb la solidaritat interna, amb la igualtat i la llibertat de tots els integrants. El que ens calen són institucions inter-nacionals potents, amb legitimitat democràtica, que vetlin per la justícia planetària, inclosa la solidaritat (la ciutadania) humana global, i que afronti els desafiaments ecològics.

La cosa no va per aquí, tot i la magnitud dels drames i les incerteses de futur que provoca l'anarquisme neoliberal. És més, el salvi's-qui-pugui s'ha fet un racó en la consciència de cada ciutadà, tothom en coneix les mostres quotidianes en l'esfera familiar, social i política.

Pos la corrupció com exemple no per la seva existència o el seu abast, sinó per la normalitat en què és socialment assumida. O la manca de participació política, com també les cridaneres desercions en la lleialtat a projectes i col·lectius fins al punt de truncar trajectòries personals consolidades (pens en casos que em són molt propers).

Esment també la reacció social davant la deslocalització de Spanair perquè mostra fins a quin punt els treballadors han assumit un deure de ser flexibles, la predisposició a canviar d'escenari... en què sigui saltant per un precipici. O la impotència. En tot cas, una reacció que contrasta vivament amb la vaga grotesca en el tren, una provocació des de la seguretat dels treballadors públics que posa en evidència la distància entre sector públic i privat.

Potser són massa temes per un sol assalt.