22 de juny de 2009

fragment 235 - Cap al tard (Joan Alcover)


Celebració del centenari de la publicació de "Cap al tard", de Joan Alcover.
24-06-2009 - 20:00 21:00 Jardí de Can Alcover
Enguany celebram el centenari de la primera publicació del poemari Cap al tard, de Joan Alcover i Maspons. Ho farem amb una vetllada al jardí de Can Alcover el dia de Sant Joan.
Recital de poesia amb Josep Lluís Aguiló, Maria Antònia Perelló, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Bartomeu Fiol, Josepmiquel Servià Figa, Glòria Julià, Enric Casasses, Blancallum Vidal, Emili Sánchez, Miquel Bezares, Gabriel S. T. Sampol, Miquel Mestre i Vicenç Calonge.
I l’actuació de Fortuna, dansa àrab i andalusí.



LA RELÍQUIA


Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...

Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Al jardí de Can Alcover, el Jardí del faune del quadre de Santiago Rusinyol, ja no hi ha ni el faune ni el brollador eixut ni la corda de l'engronsadora. Però el poeta els va immortalitzar en una de les més belles elegies que mai no s’han escrit.